Libros juveniles de comedia

La Lis diu que podria caure’m una tifa damunt del cap i no me n’adonaria ni que em mirés al mirall. El meu germà Manel diu que soc ruc.

Aquest matí, quan m’he llevat, he posat la Go Pong a la motxilla. No sé què fer amb el vídeo que vaig gravar ahir, perquè no el puc descarregar. El meu germà Manel està sempre tancat amb el nostre ordinador, que només toca ell.

Em dic Oriol, però a casa em diuen «nas de mocs», «nan capgròs», «eh, tu!», «bunyol» i també «aquest fill teu». Per postres, mai no veig ni un euro. Sóc un pelacanyes, no sé si m’enteneu, però estic decidit a deixar de ser-ho. Amb la meva amiga Lis no hi ha res que se’ns resisteixi!

Per fi, el dia abans de marxar de colònies ja ho tenia tot a punt! Bé, només faltava una cosa, i l’havia d’agafar dissimuladament just la nit abans, per no crear mala maror.

—Guaita tu —ha dit un radiòleg—, això és pitjor que quan ens van portar aquella nena que s’havia empassat un revolt de la pista de cotxets elèctrics!

—I mira! —ha dit un altre—, això és quasi tan dramàtic com la vegada aquella que ens van dur una serp pitó!

M’acomiado del meu pare, que em diu: «Per fi un cap de setmana sense tu! Des que vas néixer que no n’has fallat ni un!» M’acomiado de la meva mare, que em diu: «No embrutis la casa d’aquests senyors xinesos. No em facis quedar malament. No masteguis amb la boca oberta ni facis rots a taula.

L’Oriol Pelacanyes és un noi d’onze anys amb unes idees esbojarradesque creu que li solucionaran la vida.

Històries plenes d’humor, emoció i amb un bon grapat d’il·lustracions que donen vida al text i esdevenen un conjunt inseparable.

Amak itsas bidaia bat irabazi du gure familiaren osasuna arriskuan jarri ostean: oso zaila da eskabetxeko berberetxoen patearen 500 etiketa biltzea, baina are meritu handiagoa du hori jateak, benetan!

Una altra vegada castigat per no haver fet els deures! Estic tan furiós que si fos un dibuix duria un núvol negre sobre el cap i em sortirien uns llampecs vermells dels ulls i unes guspires de les orelles i, dels narius, un vapor de color de sofre que deixaria a tothom garratibat.

La meva família està formada per membres que queden molt lluny de la perfecció. Com totes les famílies, direu. Sí, és cert, cada família té les seves coses, però hem d’acceptar que la meva és especial. Especialment especial. No hi ha cap altra manera de dir-ho.

«Quan jo pensava en una festa amb classe pensava en una cosa elegant; la meva mare, per variar, pensava en una cosa desmesurada; el meu pare, com de costum, no pensava, i la Lis... Bé, la Lis es va prendre això de “classe” massa al peu de la lletra.